I

Una cambrera dreta tanca l’aixeta desapareix per la claveguera. No sóc una truja, mossego la pluja i després em regalimen les dents. Hi ha un camió fet de paper, papiroflèxia, sabates amagades entre els arbres. L’olor del bosc de maduixes de colors, botxins a les cadires, oficials, l’aeronàutica de la medecina extraordinària, redempció. Nadals. Escombriaires, una petxina, una piscina, una estació. La boira espessa, els teus ulls de pressa (de prèssec!), un poleo menta, molta confusió, un riu gegant de sorra fina les mans amb fang i els petons de farina. A l'Extrem Orient hi ha un riu valent. Cada sardina té una sordina. Saps què passa?